Els antics egipcis ja la coneixien. Pertany a la família “Asterace” i el seu nom botànic és “Cichorium endivia” i se la menjaven cuita o en amanida.
Al igual que les cols suporta millor les temperatures fredes que la calor. Donat que aquesta planta te una arrel curta i en canvi molta fulla, li afecta molt la manca d’aigua. I a l’inrevés, li afecta molt negativament la excessiva humitat ambiental, produint infermetats i podridures.
L’objectiu principal del cultiu de la escarola es el seu blanqueig abans de consumir-la: per tal d’aconseguir-ho hi ha dos maneres: lligant-la amb cordills, gomes, ràfia, etc, per tal de que la llum no arribi a l’interior de les fulles, o tapant-la amb un con invertit a manera de paraigües. Aquesta operació s’ha de realitzar uns dies abans de la seva recol·lecció quan ja la planta és adulta. Aquesta operació també es fa per disminuir la amargantor característica de la planta, que agradi o no, serveix per estimular la gana.
Te un contingut vitamínic important tot i que el 93% de la planta és aigua, però també aporta, per cada 100 grs., 294 mg. de potassi, 81 mg. de Calci, 54 mg. de Fòsfor i 14 mg. de Sodi, entre altres components. També és molt rica en vitamina A.
Així que, nens i nenes de l’escola, a menjar escarola s’ha dit!.
Fins la propera planta.
L’Avi Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.